Eivissa és una illa de contrastos: llum daurada contra ombres profundes, pedra rugosa suavitzada per parets emblanquinades. Aquest blanc brillant —el color de la tradició, del temps mateix— ha donat forma a l'arquitectura de l'illa durant segles. El blanc de la pintura tradicional d'Eivissa no és pintura normal. És cal, un rentat de cal que respira amb les parets, desplaçant-se subtilment amb la llum.
Cada primavera, les famílies refrescaven les seves llars amb cal, posant capes nous sobre els vells, un ritual de renovació transmès durant generacions. La tradició de pintar cases amb cal cada any no era només per estètica; era essencial. El blanc reflecteix la calor, ajudant a mantenir les cases fresques als estius abrasadors d'Eivissa, una adaptació natural molt abans de l'aire condicionat. Els eivissencs van pintar les seves cases de blanc durant centenars d'anys abans que s'inventés la pintura industrial moderna, utilitzant un material natural que es troba localment.
Cal era més que una manera de vèncer la calor. També actua com a desinfectant natural, evitant que la floridura i els bacteris s'afiquinen al clima humit de l'illa, alhora que ajuda les parets a absorbir i alliberar humitat, reduint les esquerdes amb el pas del temps.
A Can Frare encara fem servir cal. No perquè sigui més fàcil, no ho és. No perquè sigui més barat, no ho és. No perquè duri més, no ho fa.
Utilitzem cal perquè ens sembla bé, perquè permet que aquest edifici històric respir i evolucioni. A diferència de la pintura moderna, que atrapa les parets sota una capa uniforme, el cal es filtra a la superfície, permetent que el caràcter de l'edifici sorgeixi.
Escampats pels turons de Santa Agnès, amagats sota els pins, s'hi troben les restes del passat calç d'Eivissa, ara en silenci, però abans l'ànima dels pobles emblanquinats de l'illa.
Aquí, les restes d'antics forns de cal —grans forns circulars de pedra— expliquen la història d'una artesania que abans era pròspera. La pedra calcària es va extreure, s'apilava dins d'aquests forns i es va cremar durant dies, reduint-la a una pols fina i pàl·lida. Un cop barrejat amb aigua, es va transformar en el rentat de calç que va fer brillar les cases d'Eivissa.
Avui dia, aquests vells pous de cal es troben gairebé oblidats: mig enterrats als boscos de pins, els seus focs llargament freds, els seus cercles de pedra s'esvaeixen a la terra. Però camina pels camins de la costa prop de Santa Agnès, i encara els trobaràs, que són recordatoris tranquils d'una artesania que abans donava forma a totes les cases emblanquinades de l'illa.
Aquests antics camins, creats pels treballadors del forn, encara mereixen la pena caminar. No només per la història, sinó per la seva pura bellesa: senders polseosos que serpentegen pels boscos, sovint a prop del mar brillant.
Can Frare té el seu propi forn de cal, amagat al fons de la finca, al bosc. Encara hi és: una relíquia enfonsada del passat, les seves parets de pedra aspras expliquen l'immens esforç que abans es va requerir per mantenir blanca Eivissa.
Dempeus a la vora, t'adones de l'envergadura de la feina que implica. El forn té uns quatre metres de diàmetre i quatre metres de profunditat, excavat a mà a la terra. El seu funcionament era un esforç comunitari, una empresa massiva que requeria dies de mà d'obra només per preparar un sol lot de cal. La fossa s'apilaria acuradament amb pedra calcària, s'hauria de posar en capes de fusta i després s'incendia, cremant contínuament durant diversos dies.
El forn de Can Frare no només donava servei a una casa, sinó a una comunitat. De la mateixa manera que el molí fariner, encara avui en peu, abans blat mòlt per a les famílies veïnes, o com la premsa d'oliva de sa Roca convertia les olives de la vall en oli, aquest forn de cal va tenir un paper propi en la històrica economia d'intercanvi d'Eivissa.
La vida a l'Eivissa rural estava profundament interconnectada, amb els veïns que confiaven els uns als altres per a la cooperació.
Fer servir cal a Can Frare és més que tradició. Es tracta de la textura, la transpirabilitat i la manera com fa que la casa se senti viva.
A diferència de les pintures modernes que segellen una superfície, cal es converteix en part de la paret mateixa, absorbint la llum, canviant amb el dia, viva. Al matí, les parets brillen amb una brillantor fresca i fresca. A la tarda, quan el sol eivissenc puja alt, reflecteixen la llum amb una intensitat enlluernadora, mantenint els interiors naturalment més frescos. Quan cau el vespre, les parets semblen aguantar l'última calor del dia.
Cal fa que la casa sigui suau al tacte, imperfecta de la millor manera. No hi ha dues parets iguals, ni dues pinzellades idèntiques. La pintura blanca moderna se sentiria freda, dura i uniforme en contrast amb la calidesa de cal.
I potser per això aquesta gran casa antiga sempre s'ha sentit tan viva, i sempre romàntica.
© Copyright 2025 Can Frare Ibiza
Català 
English (UK) 
Español 
Français